Els joves i la feina

Un dels problemes actuals entre la gran part de la societat és la manca de treball arran de la situació de crisis econòmica que pateixen les empreses i l'Administració pública. Les empreses perquè han produït més del que havien de produir degut a una bonança econòmica i per la facilitat de rebre diners per part de les entitats bancàries i d'estalvis.
Atenció: moltes empreses que preseten ERO ho fan perquè tenen menys beneficis, ja que de beneficis contiuen tenint, eh! I l'Administració pública perquè en temps de bonança econòmica ha realitzat deduccions de 400 € en la declaració de l'Impost sobre la Renda de les Persones Físiques provocant una disminució d'entrada de diners a les caixes de l'Estat. Però vaja, això és una altra història.
El col·lectiu de joves pateix aquests ERO ja que són els que menys temps porten treballant en les empreses i els que menor cost té el seu comiat. Igualment és difícil, ara per ara, trobar llocs de treball, perquè la majoria d'empreses, i de qualsevol volum de negoci, s'estreny el cinturó i, per tant, no contracten ni subcontracten.
Davant del trist panorama que se'ns presenta, cal treballar i apostar per incentivar els plans d'ocupació. Aquests plans d'ocupació no tan sols han de ser de paleta, de jardineria, d'electricitat, sinó que també ho poden ser d'altres professions. Un exemple és el meu cas, que vaig començar la meva vida laboral amb un pla d'ocupació de sis mesos en un ajuntament treballant de "tècnic historiador". I això pot ser possible que els ajuntaments ho engeguin perquè, a més, un tant per cert o tot el cost del sou està subvencionat per ens superiors, amb la qual cosa el cost real pels ajuntaments és molt moderat o baix. Aquests plans d'ocupació serveixen, i molt!, si la persona és emprenedora ja que pot després constituir-se com autònom o empresa i poder treballant d'allò que ha estudiat o ha après. I aquest va ser el meu cas.
També es pot incentivar en ajudar a la creació d'autoempreses, que segurament en un primer moment serà un únic treballador però que si el volum de negoci creix això podrà anar en augment i contractar a altres persones. I vinculat amb això, seria necessari que, de la mateixa manera que l'administració té una borsa d'habitatge (amb uns preus de lloguer ser una miqueta més assequible que una inmobiliaria) també podria articular una borsa de lloguer de locals i despatxs per donar un cop de mà als emprenedors. Això en alguns municipis funciona. Igualment, és necessari una seguretat laboral pels autònoms, que cobrin atur, que no tardin dos mesos en cobrar si están de baixa per malaltia o maternitat... El col·lectiu dels emprendedors i, per tant, futurs autònoms o petits empresaris, cal que les administracions apostin per ells i vetllin pels seus interessos.
Potser el temps de les grans empreses s'ha acabat...

Daniel Sancho París
Catalunya Causa Comuna - Vilafranca del Penedès

Els joves

En la nostra societat catalana s’ha experimentat un canvi en el concepte de joventut, donat que si bé es considerava com a tals als joves d’edats compreses entre els 15 a 24 anys, a partir de la dècada dels 90 es consideren joves les persones que tenen entre 15 a 29 anys i el que és més, en alguns àmbits concrets com l’accés a l’habitatge, s’hi inclouen els joves que tenen fins a 34 anys. Aquest fenomen té relació directa amb l’endarreriment de l’edat d’emancipació, més de la meitat dels joves entre 25 a 29 anys encara viuen en les famílies d’origen tot i que són pocs els que continuen estudiant, i per tant es dóna un retard en l’edat mitjana de maternitat, que avui és al voltant dels 30 anys.

Quasi tots els elements que conformen la condició juvenil actual són estructuralment gairebé els mateixos que fa vint anys: atur, precarietat, dificultats d'accés a l'habitatge i, com a conseqüència lògica de tot plegat, un retard en l'edat d'emancipació. No és estrany doncs que els joves valorin de manera pessimista la seva situació personal.

El procés del retard en l’emancipació i l’accés a l’habitatge propi és degut no només a problemes econòmics, en certa mesura és també una qüestió cultural del nostre país en comparació amb d’altres països europeus amb estats del benestar més desenvolupats, a on els joves marxen de casa al voltant dels 18 anys.

Una part del retard en l’emancipació també es deu a la pròpia dinàmica de la universalització i extensió de l'educació obligatòria i de l'extensió dels estudis universitaris. Per tant estaríem parlant de que existeix un retard lògic en l'emancipació. Però hi ha una altra part d'aquest retard en l'emancipació que no parteixen de la voluntat dels individus sinó que són el reflex de les dificultats dels joves per obrir el camí a l'aventura de viure.

Així, doncs, també intervenen d’altres factors, accentuats en la situació de crisis actual, com l’atur juvenil (duplica la dels adults), la precarietat laboral, els baixos sous, entre d’altres. I no podem oblidar els preus desorbitats dels lloguers i del valors dels pisos i les difícils condicions d’accés als préstecs hipotecaris en una situació d’extrema inestabilitat laboral. La majoria dels joves assenyalen la manca d’ingressos com la principal causa que obstaculitza l’emancipació.

Davant d’aquesta situació, per contra, ens trobem davant de les generacions de joves amb més formació i preparació que hagi existit mai al nostre país però que participen poc al teixit associatiu, desconfien de la política i s’abstenen en una proporció més gran que cap altre grup d’edat.

Es continua dient que si els joves no treballen és perquè no volen, si no estudien és perquè són pòtols, si no participen és perquè se'ls en fot la societat i si no s'emancipen és perquè són molt còmodes. Però no és així, hem d’entendre que existeixen problemes, però que és al nostre abast d'intentar resoldre'ls. La societat som tots i cadascun de nosaltres i en l'actitud de cadascun dels ciutadans hi pot haver la solució. Per tot això ens fem aquest seguit de preguntes:

• Els joves no marxen de casa perquè no volen o perquè no poden?
• Per què existeix la doble moral de pisos de propietat per als grans i de lloguer per als joves?
• Com pot ser que amb l'actual gran canvi tecnològic els ciutadans més ben preparats per situar-s'hi no hi puguin participar?
  
• La taxa d’atur i de inactivitat és més elevada entre els joves, malgrat que la seva preparació és millor. Com evitar la fuga de “cervells”? S’haurien de fomentar mesures d’auto-ocupació?
  
• En relació a la regressió demogràfica d’algunes comarques i municipis catalans, deguda en certa mesura a la mobilitat juvenil, no seria convenient fomentar mesures d’igualtat d’oportunitats arreu del territori i fomentar l’ocupació en els llocs d’origen especialment en l’àmbit agropecuari?
• Perquè els joves tendeixen a associar-se i participar voluntàriament en ONG i entitats sense ànim de lucre però la gran majoria no pensa en militar en un partit? No els interessa la política o bé els temes que tractes els polítics no inclouen temes que els interessen?
• Segons l’eurobaròmetre el 40% dels joves catalans se senten bastant europeus, mentre que l’11% no se senten gens europeus, i valoren de l’àmbit europeu les oportunitats econòmiques que facilita pertànyer a la UE més que la facilitat de mobilitat. No els interessa als joves catalans tenir experiències i conèixer altres països europeus?

Àfrica Hernández i Xavier Raventós

Catalunya Causa Comuna – Vilafranca del Penedès